Cultura

Loquillo

CANTANT

“A Ovidi Montllor, li vaig portar a casa tots els discos perquè me’ls firmés”

Ens trobem amb José María Sanz, Loquillo, amb motiu del seu nou disc, El último clásico (Warner). Té ganes, ens diuen, de parlar amb El Punt Avui. Presumeix de gestes (“quantes escoltes tinc a Spotify? Dinou milions?”, pregunta a un dels seus col·laboradors) i ens assegura que els seus últims veritables compromisos amb la política, de la qual –ens adverteixen– no vol parlar en les entrevistes, van ser quan, l’any 2003, va donar obertament suport a Els Verds de Mendiluce (“hi estava il·lusionat, però va ser una hòstia demolidora”) i, en la mateixa època, va col·laborar amb Elkarri. Un membre del seu equip grava l’entrevista, com totes les que fa Loquillo d’un temps ençà, per poder defensar-se, diu, davant “titulars tendenciosos”.

Per què es considera ‘l’últim clàssic’?
Un ho és quan la seva música i el seu personatge ja transcendeixen allò popular, i quan les cançons formen ja part d’unes quantes generacions. En la gira del 40è aniversari crec que tot això va quedar molt clar.
Sentir-se clàssic vol dir sentir-se vell, també?
M’agrada tenir els anys que tinc. Crec, de fet, que soc el primer artista de rock espanyol que aconsegueix trencar el mur de l’edat. Els cantants de rock, quan en feien 40, estaven destinats a convertir-se en cantants melòdics, que és el que vam veure en Miguel Ríos o Lorenzo Santamaría, o a viure de temps passats. Jo, en canvi, he tingut tres o quatre números 1 en els darrers vuit anys.
Té 58 anys. És un perill, per als músics de rock, voler continuar sonant com ho feien quan eren joves?
Sí, però sempre he tingut ben clar el que em deia Johnny Hallyday: segueix sempre cap endavant, imposa’t un repte, després un altre... i ves fent. És important no acabar sent un còmic de tu mateix o acabar en festivals revivalistes. Això ha estat sempre una màxima, però et diré una cosa: tenia clar que els meus millors treballs serien a partir del 2008 [un any després d’acomiadar-se de Trogloditas]. Sempre he tingut el Johnny [Hallyday] o el [Adriano] Celentano de referents.
Té aires de ‘glam’, el disc.
M’hi sento molt còmode, amb aquest so. Vaig créixer amb això. El millor moment de la música van ser els anys setanta i jo, l’any 1973, tenia 12 anys. Del glam va venir el punk, que agafava també l’estètica del rockabilly, i jo soc fill de tot això.
Entre els compositors del disc hi ha Santi Balmes de Love of Lesbian i Marc Ros de Sidonie. Què en destacaria?
En Santi és molt fan meu. No hi ha ningú a Espanya que canti el Cadillac solitario com ell. I de Sidonie sempre n’he parlat molt bé, perquè són una banda que recull el so sixties barceloní: Los Salvajes i Lone Star, però també una banda com Los Íberos, que gravaven a Barcelona. En Marc va fer La Vampiresa del Raval i vaig dir: “Ostres, una altra cançó sobre Barcelona, soc el que més en té.” I també Gafas de sol, sobre un text de Carlos Zanón. Vaig proposar-li d’anar-nos-en al sixties espanyol, quan Los Salvajes posaven un sitar al començament d’un tema i Los Bravos recorrien a aquell so tan Tijuana Brass.
‘La Vampiresa del Raval’ parla de sentir-se estranger en la seva pròpia ciutat. És el seu cas?
Fa 15 anys que visc a Euskadi, però vinc cada mes a veure els amics. I, el disc, l’he gravat aquí, l’he fet amb compositors, la majoria, que són d’aquí, i té una imatge feta per en Jaume de Laiguana, que és algú d’aquí... Crec que vaig fer una cosa molt bona: anar-me’n per tal de no perdre la perspectiva.
Ara fa un any va fer al Palau Sant Jordi un dels seus concerts més multitudinaris a la ciutat. Ha canviat la seva relació amb Barcelona?
Jo vaig estar molts anys que vaig deixar de sonar, aquí. Cap ràdio em posava, a la televisió no volien saber res de mi i, en l’àmbit de la contractació, tot i fer 40 gales a la resta de l’Estat, no existia a Catalunya. Només tocava a Barcelona i l’Hospitalet, que tenien ajuntaments socialistes. Quan vaig presentar Balmoral a L’Auditori van anar-hi 980 persones i, en 10 anys, hem multiplicat per 10 el públic. Crec que hi té molt a veure l’entrada de Rock FM a Catalunya. Si Loquillo ha tornat a sonar una altra vegada a Catalunya és gràcies a Rock FM. És així de clar. Allò era una anomalia, encara més després que l’Ajuntament em concedís l’any 2017 la medalla d’or. Crec que les coses han tornat al seu lloc. He fet una entrevista amb l’Ara, amb La Vanguardia, ara amb vosaltres... estic fent tot el que puc, aquí. Precisament per trencar això, perquè cal trencar-ho. Si visqués aquí, però, crec que estaria tan superpressionat com ho estava abans. Que si soc d’un cantó, que si soc de l’altre, que si soc dels bons, que si soc dels dolents... Això, creativament, et destrossa.
Hi ha un capítol de la seva biografia que, tants anys després, per a molta gent, podria resultar sorprenent: va fer esforços per ‘rescatar’ Quico Pi de la Serra de l’oblit i va cantar amb Maria del Mar Bonet.
Amb en Quico ens van ajuntar a Ràdio 4 per a un enfrontament entre un rocker i un cantautor. Vam acabar enviant el locutor a la merda i ens en vam anar al Boadas a fotre’ns uns gintònics. Meravellós. Vam fer una bona amistat. Vaig estar molt a casa seva, que és on vaig conèixer l’Albert Pla, tots dos van venir al concert de l’A por ellos, em va presentar Paco Ibáñez, va col·laborar a Cançó de pagès, que era una cançó meva en català en un disc en castellà... Hi va haver un moment, també, en què en Quico va dir que es retirava, de manera que vaig dedicar-li una cançó anomenada Los olvidados. Em va trucar, però, i em va dir: “Loco, home, no t’ho preguis tan a pit, que això ho faig només per cridar una mica l’atenció, perquè, si no, ningú em fa cas...” A Madrid et trobes tothom a tot arreu, però, aquí, els del rock i els de la cançó sempre han estat mons molt separats. Recordo encara quan vaig anar a casa l’Ovidi Montllor poc abans que morís perquè em volia conèixer. Li vaig portar tots els discos perquè me’ls firmés. Aquestes coses queden.
Tant l’admirava?
Sí, la seva actitud, la reivindicàvem molt, i ens agradava que gravés amb músics de pop o de rock. A Madrid els cantautors, això, no tenien problemes a fer-ho. Aquí, en canvi, sempre ha estat difícil.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.