Cultura

MAYTE VIETA

ARTISTA

“Es fan moltes fotografies, però hi ha qui les fa amb ànima i qui no”

Mayte Vieta (Blanes, 1971) és fotògrafa, però també escultora. “El que m’excita és crear”, diu. El confinament ha endarrerit l’exposició que havia d’inaugurar a Blanes el de 8 maig passat

Té sentit anomenar-se fotògraf ara que tothom se’n considera?
Mai com ara s’havien fet tantes fotografies; les coses han canviat molt, i avui dia es fa una fotografia cada mil·lisegon. Són temps de molta rapidesa, tot va molt de pressa, i engolim constantment imatges. Potser tots s’han convertit en fotògrafs d’un nou moviment. Tot en la vida està en moviment, i la fotografia, evidentment, també. Hi ha una gran diferència entre aquells que fan fotografia amb ànima i aquells que no.
Vostè penja alguns dels seus treballs a les xarxes; en aquest sentit, han ajudat a difondre la fotografia o l’han banalitzat amb un excés d’egocentrisme?
Utilitzo les xarxes com un diari personal on hi anoto i experimento el que vaig llegint, sentint o veient. Com una finestra al món per transmetre, compartir. Al mateix temps, interactuo amb una mirada oberta a l’exterior a diferents cultures i pensaments. Han sorgit exposicions, propostes de col·laboracions i, el més important, he conegut gent increïblement creativa, que m’han ajudat a entendre el que senten per poder treballar en soledat les meves obres. He buscat la definició de l’ego (que en llatí vol dir jo), com a distorsió de la nostra essència, una identitat il·lusòria que amaga allò que en realitat som. Diria que és tot el contrari, utilitzo la meva pròpia realitat a partir de la captació de la imatge fins a arribar al resultat final desitjat.
Què és per a vostè ser fotògrafa?
No puc viure sense fer fotografies cada dia, igual que tampoc puc viure sense ser creativa cada dia.
Va haver-hi un moment en què també va fer escultura. No són suports molt diferents?
Mai he deixat de fer les meves escultures. La meva visió és a través de l’espai, com interactuem davant d’una instal·lació, vídeo, música, dansa, poesia, dibuix, ceràmica, fotografia, escultura o tot junt. El que m’excita és crear. Aquest és, per mi, el veritable repte.
El cos humà ha estat molt present en la fotografia i en l’escultura.
És essencial en la meva obra. A través del gest, el cos pot transmetre, evocar. El cos com a paisatge interactuant amb la mateixa natura. A les xarxes, de tant en tant, penjo un autoretrat creant un àlbum anomenat Una vez en la vida, i d’aquí a uns quants anys, vistes les imatges en conjunt, prendran sentit. És un exercici per tenir un ordre del pas del temps.
Es va lluitar molt per donar a la fotografia consideració artística. S’ha fet ara un pas enrere?
Hi ha grans diferències i gran complexitat entre els diferents mons de la fotografia. El que la fa especial és com es resol tècnicament, com es presenta físicament una fotografia; és aleshores quan es posa de manifest l’abisme que hi ha entre el que tu comparteixes per les xarxes i com és en realitat la teva obra. No podem perdre el tacte i el desig de posseir allò que ens pot arribar a commoure.
En una societat de realitat augmentada, imatge en moviment, 3-D, quin paper hi ocupa la fotografia?
Tal com jo la veig, la fa més accessible a tothom.
En quins projectes està treballant?
Estava preparant una retrospectiva a la casa Saladrigues de Blanes pel 8 de maig: Aturat en el temps, que es va haver de posposar degut al coronavirus. Ara estic fent la maqueta d’un catàleg per poder tenir tota la meva obra ordenada. També estic preparant un comissariat sobre la dona artista i mare. I treballant una proposta per a Can Framis, a Barcelona.
No ha estat temptada de saltar-se el confinament i anar al carrer o a casa d’altres per copsar fotogràficament els moments zero de la pandèmia?
No. La meva prioritat ha estat la meva vida familiar: el meu fill adolescent confinat, el meu pare acabat de sortir de l’hospital o el meu millor amic, ingressat a l’UCI. En les meves obres busco l’atemporalitat per poder capturar la fragilitat de la vida.
La fotografia té futur?
Té futur si a les escoles i a casa formem les noves generacions culturalment a través de l’art.
Vostè en pot viure?
Fins ara n’he viscut. Ara, com tothom, els artistes ens haurem de reinventar, ja que el coronavirus ha endarrerit o aturat projectes. Improvisar per subsistir. D’altra banda, a mi m’agradaria animar les institucions a protegir i reactivar el fons de les col·leccions per ajudar d’aquesta manera les galeries i els artistes a seguir creant bellesa i més cultura. I als polítics els demano que redueixin l’IVA de l’art al 4% per poder potenciar el col·leccionisme i emmagatzematge, que és del que vivim els creadors, i abaixar la quota d’autònom, com ja s’ha fet en altres països.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols