Cultura

Antoni Llena

ARTISTA

“La veritat de l’art és al cor i no pas al cap”

Espero i desitjo que no pensin gaire en mi, perquè així puc mantenir-me poc classificat. Indefinit

El fa content que li digui que el vull entrevistar, però m’insisteix una vegada i una altra que no té “res a oferir”. Els lectors que estimen l’art i que en aquests durs moments pateixen per la situació dels nostres artistes, vulnerables amb o sense crisis, s’adonaran tot d’una que no hi ha res més lluny de la realitat. Antoni Llena (Barcelona, 1942) vessa sensibilitat artística en tot el que fa; també en tot el que diu.

Què el fa pensar tot això que està passant?
Que una ventada malèfica s’ho ha endut tot i ens ha fet veure que fràgils que som. De cara enfora, volem mantenir l’esperança que aquest toc d’atenció ens farà millors. Tant de bo sigui així, però em fa l’efecte que un cop amaini la tempesta, tornarem a construir sobre els mateixos fonaments que han cedit. Els actes de contrició s’evaporen com la boira a l’escalf del sol.
Què ha pogut fer, i què no, durant el llarg confinament? Ha llegit? Ha escrit? Ha continuat dibuixant? O la por l’ha paralitzat? N’ha tingut, de por?
Tinc la fortuna de viure a prop del bosc, de manera que el recés ha estat benèvol. He gaudit del silenci. No he escoltat ni música. He espigolat lectures i he escrit un parell de textos curts. Un article, ben especial per a mi, perquè hi defensava el darrer llibre de Manuel Cuyàs, sense saber que seria l’últim que publicaria. De cosa més personal, en vaig abordar una que tenia ganes de fer, però que no tirava endavant per manca de coratge: revisar els meus dibuixos, una feina que em va deixar exhaust. És dur de constatar la mediocritat pròpia! N’he estripat centenars! Per venjar-me’n, vaig tornar a posar-me a dibuixar d’una manera febril i, en una setmana, vaig fer-ne 230, fins que vaig acabar colors i papers. Una altra cosa ha estat evitar la sobredosis d’informació. Me n’he mantingut al marge. Vaig veure a la televisió una aparició de Pedro Sánchez, se’m van revoltar els budells i ja en vaig tenir prou. No he volgut deixar-me espantar per res ni per ningú. Evito tot intent de sobreprotecció. Em penso que la por s’ha fet servir políticament d’una manera perversa. He vist gent atemorida i maniàtica fins a extrems ridículs. Viure implica risc. He tirat pel dret. El sentit de responsabilitat reclama, també, un punt d’irresponsabilitat.
Per a algú que fa tants anys que treballa amb la realitat fràgil i feble, aquests sotrac l’ha d’haver sorprès molt menys.
Des de petit he observat el món amb perplexitat i he vist que tan sols puc viure escindit, polaritzat entre les contradiccions que ens conformen i confirmen. Confós. Per genètica o per cultura, sento fascinació per tot allò que no es deixa atrapar. És per aquesta raó que l’art m’apassiona: perquè no es deixa codificar. Els amos de la informació, diu Coetzee, han oblidat la poesia, en què les paraules poden tenir un significat diferent del que els diccionaris prescriuen, i és que l’esclat metafòric ofereix la possibilitat calidoscòpica de lectures diverses. No tenim una ànima, en tenim moltes. La modernitat ens ha ajudat a entendre que som múltiples.
Té la sensació que ja no viu al mateix món que hi havia fa 90 dies?
Sí i no. Sí, perquè ha desaparegut molta gent estimada, amb el seu món, i jo n’era part. I no, perquè estic convençut que en essència res no ha canviat.
Hi ha artistes que ja parlen de la pandèmia com un “tema”. Els canvis no haurien de ser més profunds, de procés de treball, de materials, de relació amb el públic i amb les institucions?
Auden deia que “la creació artística, la pintura, la música... tenen lleis pròpies, que no casen amb militàncies partidistes del moment, per més honorables que siguin.” Ni amb res circumstancial, hi podria haver afegit. Els grans artistes no es conformen a voler ser únicament cronistes del dia a dia. Tot i encarnar el seu temps, el viuen distanciats. Saben que, en un mateix moment, hi cohabiten temps diversos. Que passat i futur són aigua d’un mateix riu. Que, per sota terra, la poesia uneix tot allò que la història separa. Que la funció social de l’art és remota. Que la societat solament la regenera l’art que és capaç de parlar al jo més íntim de cada individu. L’artista ha d’indagar en les lleis pròpies de cada disciplina artística, si vol tenir una incidència emocional, perquè la veritat de l’art és al cor i no pas al cap. Tota la resta: processos de feina, materials, la relació amb el públic o les institucions, s’hi ha de supeditar.
La seva exposició a la Fundació Miró també ha passat la quarantena. Ara que ja podem tornar-hi, com ens anima a veure-la o a reveure-la?
No tinc judici sobre la meva exposició Miró. Va ser un duet entre Miró i jo. Sols vaig procurar de no desafinar.
Exposició que, per cert, conviu amb la de l’artista Nalini Malani. En la presentació, fa uns dies, via ‘streaming’, Malani va dir que el món necessita tres mesos de vacances cada any. Les seves paraules em van semblar tan lluminoses com les seves obres. No ho creu?
Encara no he pogut veure l’exposició de Malani. Tres mesos de vacances? No ho sé. Depèn de què entenguem per vacances. Ara, tres mesos de silenci l’any sí que caldrien.
Pateix pel futur de la Fundació Miró? Es mereix Miró que ens despreocupem d’aquesta manera del seu llegat?
Pateixo pel futur de la Fundació, però no sols pel de la Miró, sinó també per la de Tàpies i pel de tots els museus de casa nostra. És un mal profund per la manca de base cultural de la nostra societat. Això és un desert. Miró mateix va saber de molt jove que, si no se n’anava, no tenia res a fer. Un sentiment general que avui té molta gent de vàlua, que no troba substrat en què poder arrelar i créixer. Les institucions no sols han d’ajudar econòmicament les institucions culturals, és a dir, no sols han de tirar pa a les oques, han de procurar que la base cultural sigui ample i sòlida, esponjosa, si és que creuen en Catalunya, cosa que dubto.
Pateix pel futur del món artístic, sobretot per la baula més vulnerable, els artistes?
Hi ha una cosa que em fa patir més, conseqüència del de la manca de base. Observo un atabalament que abasta tot l’estament amb responsabilitats culturals o afanys artístics: manca de rigor, desconeixement, excés d’immediatesa, d’oportunisme, d’impostura... Però allò que més em preocupa és una manca gran d’ambició que fa sobirana la mediocritat. No és artista tothom qui se n’autoproclama. Ho són els qui miren de mostrar la realitat amb tota la seva complexitat i tenen el do de saber-la formalitzar de manera perplexa.
Un mes abans, el temporal Glòria va abatre la seva escultura David i Goliat. Gairebé que ara ho veig com un mal presagi. Hi ha voluntat de restaurar-la?
Ja n’hem començat la restauració, que duu a terme el taller de Pere Casanovas. Va haver-hi un moment d’incertesa perquè un grup de pressió va considerar que a terra l’escultura era estèticament més atractiva que no pas dreta. Feien valer l’argument que el gegant caigut era més poètic de genolls que no pas alçat. Sempre m’han titllat de romàntic, i ara resulta que els qui més m’acusaven de ser-ho ho són més que no pas jo, vist que els fascinen les ruïnes. Quan vaig fer l’escultura em vaig proposar de desafiar les lleis de la gravetat. Vaig voler posar com a sostre, a la intempèrie, una màscara, si cau no cau; una màscara que el sol reproduís en negatiu sobre la pols de terra i desfés la idea de monument. Que transités com una penitent deslliurada de tota temptació d’arrogància. Ara m’adono que la grandesa humana consisteix, també, a aixecar-se desprès de cada caiguda.
Els galeristes catalans li han concedit un premi honorífic per la seva trajectòria, que li entregaran el 16 de desembre. El fa feliç? De què serveixen els premis?
Quan ets jove, somnies en reconeixements; quan et fas gran, et fan por. Tens por que s’encenguin els llums i et mostrin nu dalt l’escenari. És un premi que agraeixo de cor, perquè el considero desinteressat. He estat un artista que no he donat gaires alegries als galeristes que han confiat en mi. No n’hi ha cap que jo hagi fet ric.
Parlem d’alguns dels seus projectes futurs. Per exemple, de l’exposició que prepara per a la Fundació Vila Casas. Què ens en pot avançar?
Tinc una idea embrionària: a l’espai de dalt, mostrar-hi obres que pertanyen a col·leccions privades, com una manera d’estimular el col·leccionisme, i al de baix, exposar-hi els 300 dibuixos llargs que vaig fer durant el confinament.
Fa anys que sento a dir que el Macba li farà una retrospectiva. Per què fem tard amb tot?
Jo no he pretès mai fer carrera artística. Sempre m’he deixat dur. Tots els galeristes que he tingut m’han vingut a cercar. No he anat mai a vendre un projecte expositiu, ni he demanat fer cap escultura pública, ni tan sols he anat a la captura d’un client. Tant Manolo Borja com Bartomeu Marí em van fer saber que tenien programada una exposició meva. Per les circumstàncies que siguin, mai no van arribar a fer-la. Mai, tots dos poden donar-ne testimoni, vaig reclamar res i, seré franc, espero i desitjo que no pensin gaire en mi, perquè així puc mantenir-me poc classificat. Mantenir-me indefinit. Ara, com que no sé dir mai que no a res, si volen que la faci, la faré.
Quin és el secret que manté viva després de tants anys la seva amistat amb Antoni Bernad?
D’infant, vaig ser un nen molt retret. No recordo haver socialitzat mai amb cap company d’escola. Avui, em durien al psiquiatre. El primer amic el vaig fer als nou anys i va ser Antoni Bernad, una amistat que es manté viva 68 anys després. Hi ha qui em demana el secret d’aquesta durada. La resposta me la donen dos poetes: Rilke i Valéry. Rilke diu que l’amor consisteix en dues soledats que mútuament es respecten i reverencien. I Valéry, que consisteix a poder envellir, estúpidament, junts. Aquesta és la fórmula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols